Vídeo explicatiu:
Preguntes del tema 5:
La sinodalitat està al servei de la missió de l’Església, a la qual tots els seus membres estan cridats a participar. Atès que tots som deixebles missioners, de quina manera exercim la crida a cada persona batejada perquè pugui ser protagonista de la missió? Com sosté la comunitat els seus membres que han fet compromís de servei a la societat (en el compromís social i polític, en la recerca científica, l’ensenyament, la promoció de la justícia social, la tutela dels drets humans o la cura de la casa comuna, etc.)? Com els ajuda a viure aquest compromís des d’una perspectiva missionera? Com es du a terme el discerniment sobre les opcions que es refereixen a la missió i a qui hi participa? Com s’han integrat i adaptat les diverses tradicions en matèria d’estil sinodal, que constitueixen el patrimoni de moltes Esglésies, en particular les orientals, amb vista d’un eficaç testimoniatge cristià? Com funciona la col·laboració en els territoris on són presents diferents Esglésies sui iuris diversos?
Fitxa de treball
Text de l’Escriptura:
Un sol cos amb molts membres (1Co 12, 12-30)
El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.
Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. I si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això deixaria de ser del cos. Si tot el cos fos ull, com podria sentir-hi? Si tot el cos fos oïda, com podria olorar? Però Déu ha distribuït en el cos cada un dels membres de la manera que li ha semblat. Si tot el cos es reduís a un sol membre, on seria el cos? Així, doncs, els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta», ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta.» Ben al contrari, els membres del cos que semblen més febles són els més necessaris; els que ens semblen menyspreables, els cobrim amb més honor; i els que tenim per menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els membres més decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell.
Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. ¿Són tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? ¿Tenen tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?
